Italo Calvino, Si una nit d’hivern un viatger, p. 19
La novel·la comença en una estació ferroviària: esbufega una locomotora, alenades d’èmbol cobreixen l’obertura del capítol, un núvol de fum amaga part del primer paràgraf. Per l’olor d’estació passa una ventada d’olor de cantina d’estació. Hi ha algú que mira a través dels vidres entelats, obre la porta vidrada del bar, tot és boirós, fins i tot dintre, com si ho miressin ulls de miop, o bé ulls irritats per granets de carbó. Són les pàgines del llibre que estan entelades com els vidres d’un vell tren, és sobre les frases que es plaça el núvol de fum. És una nit plujosa; l’home entra al bar; es descorda l’abric humit; un núvol de vapor l’envolta; un xiulet se’n va per les vies que es perden al lluny lluents de pluja.
Un xiulet com de locomotora i una bafarada de vapor s’aixequen de la cafetera que el vell amo del bar sotmet a pressió com si llancés un senyal, o almenys és el que sembla per la successió de les frases del segon paràgraf, en el qual els jugadors de les taules tanquen el ventall de cartes contra el pit i es giren vers el nouvingut amb una
triple torsió del coll, les espatlles i les cadires, mentre els assidus al taulell aixequen els tasses i bufen la superfície del cafè amb els llavis i els ulls mig closos, o xarrupen el sostre de les gerres de cervesa amb una cura exagerada de no fer-lo vessar.
........................................................................
Dràcula, de Bram Stocker
El text que us presentem és un fragment del diari de Jonathan Harver, representant d’una agència immobiliària londinenca, que viatja a Transilvània, al castell del comte Dràcula, per tancar el negoci de compra d’una propietat a Londres. El foraster arriba a la porta del castell:
Vaig restar en silenci sense moure’m, perquè no sabia què fer. No es veia cap mena de campana ni de picaporta i no semblava pas que la meva veu pogués penetrar per aquells murs inhòspits i aquelles tenebroses finestres. El temps que vaig haver d’esperar em semblà interminable; sentia com si totes les meves pors i els meus dubtes s’abraonessin sobre meu. En quina mena de lloc m’havia ficat? Entre quina mena de gent? En quin tipus d’aventura m’havia embarcat? Era aquest un incident habitual en la vida de l’escrivent d’un procurador enviat per explicar l’adquisició d’una propietat a Londres a un estranger? Escrivent d’un procurador! A Mina no li hauria agradat. Més ben dit, procurador, perquè tot just abans de marxar de Londres rebia la notícia que m’havien aprovat l’examen; de manera que ara ja sóc un procurador de debò. Vaig començar a fregar-me els ulls i a pessigar-me per veure si estava despert. Tot em semblava un terrible malson i esperava que, d’un moment a l’altre, em despertaria de sobte a casa, amb la llum de l’albada travessant els vidres, com ho havia sentit de vegades l’endemà d’un dia de treball excessiu. Però el meu cos responia a la prova dels pessics i els meus ulls no es deixaven pas enganyar. Realment, estava despert i al bell mig dels Càrpats. Tot el que podia fer era tenir paciència i esperar l’albada.
Just en el moment que havia arribat en aquesta conclusió, vaig sentir darrera de la gran porta unes petjades feixugues que s’apropaven, i vaig veure a través de les escletxes la resplendor d’una llum que s’acostava. Després fou el soroll de cadenes i el grinyol de feixucs forrellats que s’obrien i la clau girà amb un fort escarritx, pel llarg desús, i la porta gran s’obrí cap endins lentament.
Al llindar aparegué un home vell molt alt, ben afaitat, tret d’un llarg bigoti blanc, vestit de negre de cap a peus, sense cap mena de color enlloc. A les mans hi duia una antiga llàntia d’argent, en la qual la flama cremava sense cap mena de protecció, projectant llargues ombres tremoloses a causa del corrent d’aire que entrava per la porta oberta. L’home vell em féu passar, amb un gest cortès de la seva mà dreta, tot dient en un excel·lent anglès, però amb una estranya entonació:
-Benvingut a casa meva! Entreu lliurement i per pròpia voluntat!
No féu ni un pas per dirigir-se cap a mi, sinó que restà immòbil com una estàtua, com si el gest de benvinguda l’hagués petrificat. No obstant això, tan bon punt vaig traspassar el llindar, avançà impulsivament i, aixecant la mà, agafà la meva amb una força tal que em féu encongir; aquesta sensació s’accentuà pel fet que era freda com el glaç i més aviat semblava la mà d’un mort que no pas la d’un home viu. (p. 23-25)
........................................................................
F. Kafka, La metamorfosi (Començament)
Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d’uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós. Jeia damunt l’esquena dura, talment com una closca i, si aixecava una mica el cap, veia la panxa bruna, segmentada per estreps arquejats, com un voltam, i tan prominent que el cobrellit, a punt de relliscar del tot, a penes s’aguantava. Les cames, molt nombroses i dolorosament primes en comparació amb el gruix que tenien abans, s’agitaven indefenses davant dels seus ulls. [...]
De primer va creure que podria sortir del llit començant per la part inferior del cos, però aquesta part —que, d’altra banda, encara no havia vist, i de la qual no es podia fer cap idea precisa— va resultar molt difícil de moure. Tot va anar molt a poc a poc. I quan, finalment, gairebé furiós, va reunir totes les forces i va agafar impuls cap endavant sense miraments, va equivocar la direcció, es va donar un cop molt fort contra els peus del llit, i la coïssor que va sentir li demostrà que precisament la part inferior del seu cos potser també era, en aquell moment, la més sensible.
Va provar, doncs, de treure primer la part superior del cos, i va girar el cap, amb precaució, cap a l’espona. Ho va aconseguir fàcilment i, malgrat l’amplada i la pesantor, la massa del seu cos va començar a seguir, lentament, el moviment del cap. Però quan, per fi, el cap li va penjar en l’aire, fora del llit, va tenir por de continuar amb aquell mètode perquè, si es deixava caure així, seria ben bé un miracle que no es fes mal al cap. [...] I es va posar a bellugar tota l’estesa del cos rítmicament, amb la intenció de balancejar-se per sortir del llit. Si es deixava caure d’aquesta manera, el cap, que mantindria vigorosament alçat en el moment de caure, quedaria probablement indemne. L’esquena semblava molt dura; segur que no es ressentiria del cop contra l’estora. El que més el preocupava era pensar en el terrabastall que originaria i que, possiblement, provocaria inquietud, si no angoixa, darrera totes les portes. Però s’havia d’exposar a aquest risc.
Quan Gregor ja tenia mig cos fora del llit —el nou mètode era més un joc que un esforç, només calia anar-se gronxant cap endarrera— se li va acudir que tot seria molt fàcil si algú venia a ajudar-lo. [...]
Ja s’havia desplaçat tant, que aviat perdria l’equilibri si continuava aquell balanceig, i no podia trigar gaire a prendre una decisió definitiva, [...] Gregor es llançà amb totes les seves forces de dalt a baix del llit. Es va sentir un cop sec, però no va ser, pròpiament, un terrabastall. L’estora va amorosir una mica la caiguda, i també l’esquena era més elàstica del que Gregor havia pensat; per això es produí aquell soroll sord, no massa perceptible. Però no havia tingut prou cura a mantenir el cap dret, i s’hi va fer mal; el girava i el fregava a l’estora amb ràbia i dolor.
........................................................................
Les mil i una nits (pitgeu el títol per a entrar)
